Pau Casals al Monestir de Sant Miquel de Cuixà...

El 1954, quan encara era abadia cistercenca. Interpretant la suite núm. 1 per a violoncel de J. S. Bach. Un document interessantíssim!

Catalunya: el país més laic del món?

“Catalunya és la zona d'Europa on la pràctica religiosa és més baixa, i com que Europa és la zona més laïcitzada del planeta la conclusió és clara: som el país més laic del món”. Així ho va manifestar l'escriptor Antoni Puigverd durant la conferència que va posat fi a la jornada de clausura del seminari Religions i espiritualitat en un món en crisi organitzada pel Centre d'Estudis Jordi Pujol (CEJP) el passat dia 2 d'octubre.

Segons Puigverd, “la religió ha passat de ser un un fet determinant en la vida de les persones a ser invisible, i això ha succeït en una sola generació”. La causa principal d'aquesta desafecció és que “l'església ha volgut seguir a la societat en comptes d'intentar que fos a la inversa”. Va explicar que en certa manera l'església ha estat víctima d'una instrumentalització política “tant per part del règim franquista, amb qui estava fermament vinculada, com pels diferents moviments d'esquerra antifranquista a qui va donar suport a partir del anys 70”.

Davant d'un auditori ple d'especialistes en temes religiosos i de persones vinculades a diferents religions, Puigverd va assegurar que a l'església espanyola actual li pot passar el mateix que a la catalana: “que sigui abandonada quan no pugui ser instrumentalitzada políticament”. En aquest sentit va afegir que “tant perillós és per l'església espanyola aliar-se amb la dreta com ho va ser per l'església catalana aliar-se amb l'esquerra i el nacionalisme català dels anys seixanta i setanta: de cop els aliats se'n van i et deixen sol, sense influència, sense relleu social”.

En opinió d'Antoni Puigverd, “l'hegemonia moral imperant menysprea la religió i en fa burla”. Per aquest motiu, entre d'altres, a l'església “només li queda fer de minoria creativa, una minoria que inspiri dins el desconcert actual de la societat i que li aporti confort espiritual, fortalesa moral, coherència ideològica, defensa radical de la vida i menyspreu de la mundanitat”. Puigvert també pensa que l'església hauria d'omplir el buit d'espiritualitat que hi ha a la nostra societat: “és aquest buit social el que reclama l'atenció de l'església. Però no la d'una església entestada a tornar a ser el que va ser en una altra època, sinó una església despullada d'objectius terrenals que no perd les seves escasses energies a voler recuperar una presència institucional que tanmateix no recuperarà mai, si més no a Catalunya”.

Durant aquesta jornada de clausura del seminari Religions i espiritualitat en un món en crisi, l'especialista en temes religiosos, Àlex Seglers, va explicat a tots els assistents les conclusions principals del seminari, que es va realitzar a Barcelona durant els mesos de maig i juny, i va aplegar a representants destacats de les religions anglicana, islàmica, catòlica, jueva i ortodoxa així com a prestigiosos sociòlegs, filòsofs, teòlegs i polítics. El seminari girà a l'entorn de l'anàlisi del fet religiós en les societats occidentals –cada cop més secularitzades–, i del nou protagonisme que semblen haver adquirit les religions en aquestes societats que, a més, es troben immerses en un procés de crisi i de canvis de gran abast.

Seglers va donar compte de les principals aportacions que van fer els diferents participants en el seminari, que va analitzar el fet religiós des de quatre punts de vista diferents: sociològic, antropològic, polític i dialogal (diàleg entre les diferents confessions):

* “La secularització de la societat no ha suposat, en absolut, com havien predit tants científics socials, la desaparició de la religió”. “S’ha posat de moda parlar de la religió, i no pas per pronosticar-ne la imminent desaparició, ans per constatar-ne la persistència, i àdhuc la revifada”. “La gestió de la diversitat religiosa actualment està en l’agenda de la majoria dels partits polítics”. (Joan Estruch, sociòleg de la religió de la Universitat Autònoma de Barcelona).

* “El paradigma de la secularització no explica el fenomen global de les religions, ni la seva presència en l’esfera pública”. “Les religions transnacionals ja són una realitat fruit de les migracions humanes: l’islam, el cristianisme o l’hinduisme, per exemple, superen les fronteres dels Estats nacionals i sacsegen la comprensió pública del fet religiós”. (José Casanova, sociòleg de la religió a la Georgetown University).

* “L'essència de la fe rau en l'anorreament, és a dir, en el no res”. “Déu és un no res, la fe es fonamenta en la manca de fonaments”. “La necessitat de creure fa que sovint la intel·ligència es posi al servei de la fe per explicar de forma lògica una experiència desbordant, íntima i inconfessable”. “No tenim paraules per explicar la dimensió d'allò diví”. (Amador Vega, filòsof de la religió a la universitat Pompeu Fabra).

* “Creure és una necessitat antropològica de l'ésser humà”. “El creure no es pot avaluar científicament, és una veritat irresistible a la qual ens hem d'adherir sense proves i de forma incondicional”. “Estem immersos en una època de gran incredulitat, de positivisme, de greus mancances d'esperit crític: digues-me en qui o en què creus, i et diré qui ets”. (Lluís Duch, teòleg, antropòleg i monjo de l'Abadia de Montserrat).

* “El model alemany és aconfessional i permet la cooperació amb les confessions. El més important, no obstant, és la protecció de la llibertat de culte. Aquest dret és bàsic a l’Alemanya actual”. “Actualment la immigració genera un pluralisme religiós que cal gestionar adequadament, el nou repte és integrar la creixent presència islàmica“”. (Erwin Teufel, expresident de Baden Wutemberg).

* “En èpoques de crisi com l’actual, que és social, política, econòmica, de valors i de desorientació com a país, la gent necessita espiritualitat i esperança, ja que una persona de fe és una persona que té il•lusió i esperança per superar les pors i les dificultats”. “En aquests moments de crisi, la necessitat de creure, la necessitat de tenir fe, torna a penetrar a la societat, no a través de religions establertes i estructurades, sinó mitjançant l’espiritualitat. (Jordi Pujol, president de la fundació privada CEJP).

* “La crisi religiosa i espiritual que travessa la nostra època, nascuda, fonamentalment d’un indiferentisme difós ens afecta a tots, i a tots ens fa patir. El món ortodox no es pot considerar més afortunat que el catòlic o protestant i cap de les tres confessions es pot sentir alleugerida perquè qualsevol de les altres estigui més afligida”. “Aquesta crisi es produeix pel fet que a la nostra època comença a haver-hi menys homes espirituals dels que hi havia fa algun decenni”. (Polícarpos Stavropoulos, metropolità d'Espanya i Portugal del Patriarcat Ecumènic).

* “Les esglésies i comunitats viuen en un món apart, al marge de la realitat social i, en la majoria dels casos, són incapaces de contactar amb la societat secular i convèncer-la de la importància vital de mantenir vigents els valors cristians sobre els quals està fundada. Això ha fet que algunes confessions, incapaces de produir nous cristians, actuessin moltes vegades de predadors, com especuladors financers, arrabassant els fidels d’unes altres, en lloc de dedicar-se a reforçar i elevar els valors morals de la societat mitjançant la simple proclamació de la Bona Nova de l'Evangeli”. (Eliseu Vila, canonge de la catedral anglicana de Madrid).

* “Manquen líders, eclesials i també a d’altres nivells. Avui en dia es necessiten persones que donin prestigi als càrrecs i, per contra, sobren persones que només són prestigiades pel càrrec que ocupen”. “La reconciliació eclesial és una tasca pendent en el catolicisme català, ja que l’enfrontament intransigent i irreconciliable entre carlistes i liberals ha perviscut fins a l’actualitat”. “El capitalisme i el consumisme d’aquesta societat globalitzada ens aboquen a una vida sense nord i, en aquest sentit, no podem seguir continuar ignorant les nostres arrels espirituals”. (Jaume González-Agàpito, delegat d'Ecumenisme i Relacions Interreligioses de l'Arquebisbat de Barcelona).

* “Les societats, sobretot les occidentals, cada vegada són més individualistes i caníbals. S’han perdut els valors senzills que propugnen la majoria de religions en la seva essència”. “Les religions s’han allunyat dels ciutadans, sense adonar-se’n”. (Jorge Burdman, representant de la Comunitat Israelita de Barcelona (CIB) per al Diàleg Interreligiós).

* “El món s'ha convertit en una selva, cal tornar als llibres sagrats i als missatgers de Déu per aconseguir, de nou, que l'església o la mesquita tornin a ser un bon refugi per a la gent”. “Els representants de les religions han de saber jugar el seu paper per tal d’alleugerir espiritualment a les persones angoixades per la crisi”. “La crisi pot aportar elements positius, ja que pot ser la guspira que desperti al poble i el llenci a la recerca de solucions, a tornar a escoltar la paraula de Déu”. (Najem Al Hassan, director i imam del Centre Islàmic de Barcelona).

Tant la conferència d'Antoni Puigverd, com les conclusions del seminari exposades per Àlex Seglers, van motivar un interessant debat entre els participants que van assistit a aquesta jornada de clausura. Finalment Jordi Pujol va clausurar-la amb una intervenció on va dir que “la religiositat que no es planteja realment l'existència de Déu, afebleix la societat”.

Isaiah Berlin (6 de juny de 1909-5 novembre de 1997)

ISAIAH BERLIN Antídoto de liberticidas

Josep Massot - La Vanguardia, 6 de junio de 2009

Isaiah Berlin cumpliría hoy cien años y ahora, como antes, cuando la intelectualidad europea miraba aún hacia Moscú o Berlín, sigue siendo un vigorizante antídoto contra los liberticidas y los fanáticos. Era un liberal humanitario que nunca ocultó su "horror a los reaccionarios" y su "miedo a los bárbaros radicales". Para él, la libertad no era una fe ni un dogma, sino una mirada interrogativa. "La vida del espíritu - decía-debe ser escéptica, irónica, desapasionada y libre".

Berlin no quiso escribir sus memorias, pero hizo suficientes confidencias a Michael Ignatieff para considerarle su biógrafo oficial, incluyendo sus errores, sus contradicciones y sus paradojas. Nacido en Riga (Letonia), parte del imperio ruso, aprendió a abominar del comunismo y los totalitarismos cuando vivió de pequeño la violencia revolucionaria en San Petersburgo y fue objeto de ataques antisemitas, antes de marchar a estudiar a Londres. Pronto se doctoró también en lo que él llamaba "verdades contradictorias". De 1940 a 1942 trabajó para los los Servicios de Información Británicos en Nueva York y, después de Pearl Harbor, en la embajada en Washington y Moscú. Amigo de Chaim Weizmann, uno de los fundadores del Estado de Israel, se consideraba ateo y laico, aunque cumpliera con rigor los ritos judíos. Y escribía tan bien que Churchill quiso saber quién redactaba los informes: "Mr. Berlin, un judío báltico", le informó Anthony Eden. Churchill le invitó a un almuerzo, pero - si hemos de creer al pensador bromista-la invitación llegó al compositor Irving Berlin, que debió hacer frente a un diálogo surrealista y, deshecho el entuerto, embarazoso.

Su vida, ligada siempre a Oxford (fue elegido fellow a los ¡23 años!), estaba alejada de lo que la gente entiende como vida de un filósofo. En Inglaterra acaba de salir publicado el segundo volumen de su correspondencia y The Economist,en la reseña del libro, recuerda la broma con la que fue acogido su ennoblecimiento: se ha premiado a Berlin "por sus servicios a la conversación". Quienes le trataron destacan su cordialidad, inteligencia, erudición, modestia y buen humor. Tan adicto fue al trato con gente de calidad que se le llegó a culpar de cierto esnobismo.

A Berlin no se le conocían lances amorosos (excepto una relación "embriagante", pero no consumada, con una aristócrata de cara pecosa) y presumía de ser ajeno al compromiso político y las pasiones que veía en las vidas de los otros. Ignatieff cuenta cómo una dama, bella y acosada, Sally Graves, se vio obligada a reprobarle: "Algunas personas - le amonestó-parecen no darse cuenta de que la gente tiene apetitos".

En 1945 tuvo un encuentro decisivo. Destinado en Leningrado, se enteró de que la gran poeta Ana Ajmátova vivía en un tercer piso en Fontanny Dom, un palacio del siglo XVIII, ya descascarillado. Ajmátova, veinte años mayor que él, ocupaba un cuarto con cuatro muebles y el boceto de un retrato que le había hecho Modigliani en París en 1911. Hacía 34 años que no tenía noticias de la Europa libre y vibrante. Su primer marido había sido fusilado y su hijo Lev, recién liberado del gulag, servía a Stalin como arma de doloroso chantaje para conseguir de Ajmátova versos adictos. Pasaron toda la noche hablando de literatura y música, tocados por un erotismo ("No será un amante esposo para mí / pero lo que nosotros, él y yo, logramos / inquietará al Siglo Veinte") que no llegó a más. Gracias a una imprudencia del hijo tarambana de Churchill, que buscaba a gritos a Berlin para que le explicara aun camarero cómo debía servirle el caviar, los soviéticos endurecieron la marginación de Ajmátova por creer que pasaba información a un espía inglés.

El pensador, sin ser maccarthista, fue criticado por defender a EE. UU. durante la guerra de Vietnam (que él creía un error de Washington), no condenar la invasión en Bahía de Cochinos o vetar a Isaac Deutscher en la Universidad de Sussex.

A partir de una frase de Arquíloco - "el zorro sabe muchas cosas, pero el erizo sabe una única cosa grande"-clasificó a autores, pensadores y políticos en pluralistas (zorros) y monistas (erizos), aunque a veces en él convivieran los dos.

El pensador, un racionalista liberal, vio el peligro de quienes (de Platón a Rousseau) buscan una sola respuesta para cada pregunta y creen que el ser humano logrará vivir en armonía si encuentra este patrón único de valores objetivos, universales, verdaderos e inalterables, sistematizados en un todo ordenado y coherente capaz de gobernar la vida de los hombres.

Por el contrario, afirmaba, ese tipo de "libertad positiva" fomenta dejar que otros, los mejor preparados, adopten todas las decisiones a una masa que les sigue voluntaria y ciegamente. Para él, más que la crueldad de la guerra, lo más depravado de su siglo era la sonrisa sardónica de los guardianes nazis que conducían a los judíos a los trenes que, ignorantes de su destino, iban al exterminio. Por eso, prefería "la libertad negativa", aquella con la que el hombre puede actuar sin obstrucciones de otro. Puede actuar; es decir, tiene la opción de abrir o no una puerta, pero será él quien decida hacerlo y asumir las consecuencias. Disuelta la tentación totalitaria, Berlin rectificó ("debería haber sido más claro con respecto a que la libertad positiva es un ideal tan noble y fundamental como la libertad negativa").

Berlin citaba la frase de un moralista como Kant: "Con un leño torcido como aquel del que ha sido hecho el ser humano, nada puede forjarse que sea del todo recto", y veía imposible concebir un mundo en donde puedan reconciliarse ciertos valores. Hay que elegir y a veces puede ser muy doloroso. Es preferible ser libre a ser feliz. "¿Cuánta igualdad por cuánta libertad? ¿Cuánta justicia por cuánta compasión? ¿Cuánta benevolencia por cuánta verdad…?" Sin normas, los lobos devorarían impunemente a los corderos. Berlin intuye un universalismo de mínimos. "Hay un gran espacio de amplio acuerdo entre los miembros de sociedades distintas acerca de lo cierto y lo falso, el bien y el mal. Hay, si no valores universales, sí al menos un mínimo sin el que las sociedades difícilmente podrían sobrevivir". Y si la búsqueda de compromisos, la negociación, fuera imposible, admite que, por encima de su liberalismo, está "el valor de proteger y salvaguardar las instituciones que hacen decente nuestra convivencia".